Bé, començaré el meu relat dient que sóc el llop de la caputxeta vermella, i que ja estic fins els nassos, de que, a mi i el meu germà se’ns hagi donat aquesta reputació del típic dolent dels contes. Primer faig saber, qui és el meu germà; és el llop del conte dels tres porquets, si sabéssiu lo que l’hi feien els tres porquets a ell quan eren més petits, l’entendríeu, com si les cases de palla i troncs no fossin una trampa per donar-li esperances i... però, ara no és el moment de parla de ell, sinó de l’autèntic relat de la caputxeta vermella.
La caputxeta vermella i jo, sempre havíem estat amics, i jo seré llop però no soc de pedra i la veritat, ella m’atreia una mica. Bé va arriba un moment que cada cop ens gastàvem bromes més passades,i rumiades, però ella es va passar, em va fer la broma de tallar-me les urpes, i pintar-me les orelles de blanc, això per un llop és molt gros, seria casi pitjor que confondrem amb un gos. Llavors vaig planejar que quan sortís de casa la seva mare (aquella bruixa que només feia que parla malament de mi, que si no havia de parlar amb un llop perquè eren mala gent, en fi, jo no tenia molts amics en aquell bosc, ni en la zona anomenada Fantasy Country) faig fer-li la proposta de fer una carrera, en “plan” amigable, fins a casa la seva àvia; el que no s’esperava es que jo ja ho tenia tot planejat, fins i tot la seva àvia, m’havia promès la seva ajuda (el que, s’amagués a l’armari va ser idea seva). Quan vaig arribar jo primer i em vaig col·locar dins el llit de la seva àvia, amb la roba d’aquesta (que estava a l’armari), la caputxeta va començar a parlar (pensant-se que jo era la seva àvia), només feia que criticar-me!, al final no vaig poder aguantar més i l’hi vaig començar a dir que, què s’havia cregut, etc. Una cosa va portar a la altre i la final ens varem empentar; al veure això i amb al mala reputació que tenim els llops, pues la seva àvia va sortir de l’armari tot exaltada i cridant que jo m’havia tornat boig, demanant auxili, etc (el que ella no sabia es que la caputxeta vermella sempre m’havia pogut). Resulta que per allà passava un caçador (que era l’oncle de la caputxeta vermella), i que buscava el seu moment de gloria, i el va trobar. Al final vaig, marxar amb tota la família de la caputxeta vermella al darrera (que si hi ha dubtes sobre perquè aquesta versió no es coneguda, s’ha de saber que el pare de la caputxeta era el narrador, i clar ho va fer tot com la mentidera de la seva filla li va explicar), cap als Pirineus que es veu que estem en perill d’extinció i ens tracten com reis.
Bé aquest és el meu relat, i si hi ha dubtes sobre si el Fantasy Country, existeixen altres histories que potser us son conegudes, només dir que allà les zones es divideixen en contes, en comptes de pel nom de províncies.
